"Les preguntes de Niara"
Aquell
dia no era un dia qualsevol. Era, sense cap dubte, un dels dies més tristos de
la meua vida.
M’agrada
anar a l’escola, aprendre coses noves i trobar-me amb els meus companys per a
fer una xarradeta al pati, etc. En definitiva, m’agrada fer coses de lo que
sóc: una xiqueta de 10 anys. Mai haguera imaginat que en alguns llocs del món
el temps passa molt més lentament que en la resta i que tantes xiquetes com jo
lluiten dia a dia per anar a l’escola. Sempre havia pensat que les històries
que la meua iaia em conta de quan era menuda ja no tenien lloc hui en dia.
Pensava que cap xiqueta s’havia de quedar a casa cuidant als seus germans
menuts o fent les feines de la casa mentre els seus germans anaven a l’escola i
podien aprendre a llegir, escriure i preparar-se per a un treball.
Pensava
que això era impossible…fins que vaig conèixer a Niara.
Niara
era una xiqueta de Senegal. Tenia dos germans. Un s’anomenava Assane, era el
major i anava a l’escola. L’altre era Joussou i, com que era menut per anar a l’escola, Niara el cuidava mentre la
seua mare ajudava al seu pare treballant al camp. El germà major de Niara li
contava tot el que li ensenyaven i lo que es divertia a l’escola. Tots els dies
veia com llegia textos llarguíssims i ella ni tan se vol coneixia les lletres.
Niara
es sentia molt trista per no poder fer el mateix que el seu germà Assane. Al
seu poble només els xiquets podien anar a l’escola, mentre que les xiquetes
ajudaven a casa. El pare de Niara treballava al camp, igual que el seu pare, i
el pare del seu pare però, des que s’obrí l’escola al poble volia que els seus
fills barons tingueren una educació. Niara, per la seua part, encara que
coneixia les costums i lleis del seu poble, no entenia perquè ella no era igual
que els seus germans. Volia, de major, ser mestra per a poder ensenyar a totes
les xiquetes del món que,com ella, volien fer alguna cosa més que cuidar de la casa i els menuts. Estava quasi
segura de que no ho anava a aconseguir.
Un dia
tot va canviar. Les xiquetes i els xiquets podien anar a l’escola. Tots tenien
els mateixos drets en tot i, de sobte…PAM!
S’havia caigut del llit i tot era només un somni. Des d’aquell dia es va
proposar canviar les coses i que tot fora real. Ella sabia que allò era un gran
treball i, a més feia honor al significat del seu nom: aquella que te grans
propòsits.
Va
demanar al seu germà que li ensenyara el que aprenia a l’escola. A Assane li
semblava estrany perquè una xica volia saber tantes coses si no les necessitava
per al treball de la casa però, va cedir davant la insistència de Niara.
Durant
molt de temps va tindre al cap les mateixes preguntes, per què no havia anat a
l’escola des de xicoteta com el seu germà? Per què eixes lleis i costums?
Un dia
que es sentia especialment valenta va decidir preguntar-li al seu pare. Era un
home alt. Últimament coixejava un poc. La seua esquena començava a compartir el
dolor amb la cama dreta, almenys això deia la seua mare entre rialles.
Li va
preguntar al seu pare perquè no havia pogut anar a l’escola? Son pare li va
contestar que ja sabia tot el que necessitava.
Niara
li va explicar que ella volia saber més, volia viure les coses que contaven els
llibres d’ Assane, volia escriure a un paper les seues experiències i viure
algo més.
Son
pare li recordà que existien unes normes i lleis i que devia ser respectuosa
amb elles. Niara li digué que qui s’havia inventat eixes lleis, de segur, no
era una xica.
El
pare de Niara no sabia què contestar-li. Mai havia pensat en la possibilitat de
que les dones pogueren participar en algo així. Potser no era just però era lo
normal des de feia molt de temps. Li va explicar el que des de menut li havien
dit a ell: que les dones no sabien fer altres coses i per això sempre estan a
casa. No sabia perquè la seua filla no ho entenia.
Niara es sentia tremolar per dins i per fora. Ella es veia capaç de fer
qualsevol cosa. Sabia que amb el sacrifici i l’esforç es pot aconseguir tot. Li
va explicar al seu pare que les dones i els homes tenim el mateix cap amb les
mateixes funcions, que tenim dret a tindre l’oportunitat de lluitar per un lloc
en la vida, dret a equivocar-nos i dret a encertar igual que ells.
Eixa
va ser probablement una de les nits més llargues de la seua vida. No podia
llevar-se del cap com unes lleis absurdes podien deixar-la sense el seu somni.
Esperava
intranquil·la el moment de veure a son pare eixe matí. No sabia si s’hauria
enutjat amb ella. No va veure al seu pare en tot el matí. La mare va dir que
havia anat al poble i que pareixia molt preocupat. Finalment, quan ja quasi es
feia de nit, va tornar a casa. Va reunir a tota la família i de sobte li va
donar un paperet blau. Com que encara no era molt bona en lectura li va demanar
a Assane que li explicara què deia. Es va quedar bocabadada. El seu pare havia
aconseguit un permís especial per a que poguera anar a l’escola. S’havia
enfrontat a molta gent per aconseguir-ho. Niara es sentia molt feliç i molt
orgullosa de son pare per fer-ho. El seu pare li va dir que les seues paraules
l’havien fet pensar, no en el passat, sinó en el futur. Ell va triar treballar
al camp perquè no coneixia altra cosa i no era just privar a la seua filla de
poder fer-ho com els seus fills.
Niara
va ser la primera xiqueta amb estudis del poble. Va ser molt afortunada i es
dedicà des d’aquell moment a ajudar a la
resta de xiquetes a aconseguir-ho.
De
segur que el món estarà ple de Niares que volen ser iguals als seus germans. De
segur hi hauran persones dispostes a ajudar. De segur, si ho intentem,
aconseguirem aprendre a conviure amb respecte per la igualtat.
Elsa Rosell Vives
Premis Contes per la Igualtat I edició
Primer premi Categoria B, 5é de
Primària, del Col·legi Sants Patrons
Gràcies per enviar-nos el Word.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada